Crisi de parella i mòbils

Recentment la premsa s’ha fet ressò de sentències del Tribunal Suprem que condemnen a penes de presó aquells que “espien” el mòbil o el correu electrònic de la seva parella, amb la finalitat d’obtenir informació íntima i persona que, si no fos per aquest mitjà, seria impossible d’obtenir. Aquesta fenomen ha anat en augment en els últims anys i fins i tot alguns cònjuges aporten als tribunals informació personal de la seva parella en els procediments de divorci.

Podem destacar dos casos que han arribat al Tribunal Suprem, les sentències del qual s’han pronunciat en aquest sentit. Això ha fet que la jurisprudència menor hagi acollit aquesta doctrina i, per tant, actualment es condemni a penes de presó els que cometen el delicte previst a l’article 197.1 del Codi Penal (CP) de descobriment i revelació de secrets:

El que, para descubrir los secretos o vulnerar la intimidad de otro, sin su consentimiento, se apodere de sus papeles, cartas, mensajes de correo electrónico o cualesquiera otros documentos o efectos personales, intercepte sus telecomunicaciones o utilice artificios técnicos de escucha, transmisión, grabación o reproducción del sonido o de la imagen, o de cualquier otra señal de comunicación, será castigado con las penas de prisión de uno a cuatro años y multa de doce a veinticuatro meses.”

La primera sentència que cal destacar és la de 14 de maig de 2001 que proclama la plena vigència del dret a la intimitat d’ambdós cònjuges o convivents en el si del matrimoni de forma genèrica: esa invocada «dimensión familiar» de la intimidad no autoriza en modo alguno a uno de los cónyuges a violar el derecho fundamental a la intimidad que, como persona, tiene el otro cónyuge, ni a vulnerar el secreto de las comunicaciones que, a toda persona otorga el art. 18 CE, tanto en el ámbito individual como en el familiar de su existencia.”

La segona sentència és la de 21 de març de 2007 que versa sobre la interceptació d’informació personal de la seva parella a través d’un programa informàtic. Es tracta d’un home que instal·la a l’ordinador domèstic un programa per controlar els moviments i les operacions que es fan amb ell. Segons la sentència, aquest element no és constitutiu del delicte que aquí es tracta: “En principio, en cuanto se trata de un acto de protección de la propiedad privada que no afecta a derechos de los demás, es un acto legítimo, pues parece claro que el propietario del ordenador puede instalar un programa que le permita verificar el uso que se da a ese instrumento, cuando sospecha razonablemente que está siendo utilizado de forma no autorizada.”

Ara bé, la conducta és perseguida penalment quan la finalitat del autor és conèixer informació personal i íntima d’aquelles que fan ús de l’ordinador, en aquest cas la seva dona.

“A los efectos del delito, es indiferente que el fin último del autor fuera utilizar el contenido de esas conversaciones, que él valoró como negativas para su esposa, en el procedimiento de separación matrimonial para con ello impedir que se acordara por el Juez la privación de la custodia de la hija. No existe duda alguna que la finalidad de la continuación en el uso del programa informático era precisamente continuar apoderándose de las comunicaciones privadas, aunque después pretendiera darles una u otra utilidad, de donde resulta el dolo específico referido a la finalidad de descubrir los secretos de otro o de vulnerar su intimidad.”

Cal matisar que el que es persegueix no és el fet d’agafar el mòbil de la parella i mirar les seves converses de WhatsApp o similar, sinó la voluntat de l’autor d’obtenir informació personal i íntima de la seva parella que, si no fos per aquesta via, seria impossible d’aconseguir.

És suficient la voluntat de l’autor de descobrir un secret per consumar el delicte, independentment que efectivament l’arribi a descobrir. Per tant, la voluntat de l’autor esdevé l’element clau del tipus subjectiu del delicte.

 

Fonts consultades

LeyOrgánica 10/1995, de 23 de noviembre, del Código Penal [LA LEY 3996/1995].

STS 872/2001, de la Sala segona de lo penal de 14 de maig de 2001 [LA LEY 3665/2001].

STS 237/2007, de la Sala segona de lo penal de 21 de març de 2007 [LA LEY 9716/2007].

MUÑOZ CONDE, F., Derecho Penal. Parte Especial, 18ª ed., Tirant lo Blanch, Valencia, 2010.